La música i la vida

Vetllada inoblidable a Sao Paulo, feijoada i música brasilenya en directe. Una delícia. Gràcies Fabiola per ser la nostra amfitriona.

I si clickeu sobre el títol d'aquest mateix post "la música i la vida" veureu un vídeo al qual vaig afegir música i vaig penjar al LLutup. També em reporta a lloc llunyans i "màgics"(vídeo només visible per aquells que hagin llegit això)

Crítica a la realitat pura (uncensured)

L'altre dia estava parlant amb algú sobre ves-a-saber-què i vaig arribar a la conclusió que l'error més greu de la meva vida ha estat no afiliar-me mai a cap partit polític.

És evident que em refereixo a qualsevol partit que remeni mínimament les cireres. A dia d'avui ja tindria algún càrrec inútil i podria estar rascant-me els collons ben tranquil assegut en el meu sofà.

Com a mínim no hauria de suportar estúpides entrevistes on es reclama la mà d'obra d'algún gilipolles que hagi fet Sociologia o que estigui estudiant llicenciatures afins. L'última cosa que voldria al món és ser l'obstacle d'algún pobre estudiant que es quedés sense la seva merda de feina de mitja jornada. Encara que potser estic pecant d'ambició i d'egocentrisme i això encara ho voldria menys.

Estic fart dels paràmetres establerts que es consideren positius i dels paràmetres establerts que es consideren negatius, de sentir que estic exercint de puta barata cada cop que em rebaixo a dir tot aquests munt de gilipollades predeterminades, de l'acceptació social d'aquest fet, de la farsa que s'estableix entre un tu i un altre tu, de la socialització deshumanitzadora. Però el pitjor: que els dos siguem conscients d'aquesta farsa.

Però no passa res companys. Ja m'ha passat la neura. De moment seguiré la pauta que bé marca el grup "ilegales" amb la següent lletra (oju! les frases estan desordenades i adaptades al meu gust):

"He decidido comportarme

y callarme las verdades,

sonreir a los idiotas

contestar preguntas tontas,

sin casi anestesiarme.

Estoy decidido a mongolizarme"

Crec que acabaré muntant un banc. És perfecte. Només cal seguir el sistema, fer un somriure i especular amb la pasta dels altres... Amb aquesta crítica a la realitat pura acabaríem per avui. És una pena marxar d'aquesta manera tan banal però demà m'espera una sessió de sodomia en primer ordre i haig d'anar-hi descansat.

PD: Sento haver ofès la sensibilitat dels sensibles. Ho sento també pels tres homenets d'aquí dalt que se'n van enfadats amb mi perquè demà també tenen una entrevista.

La gallina enterrada

Avui m'agradaria comentar un joc molt peculiar que es practica en algunes comunitats andines.

Consisteix en fotre una garrotada al cap d'una gallina que prèviament s'ha enterrat en vida fins al coll, això sí, amb delicadesa. Per tant, l'imatge que cal tenir present és un cap de gallina sobreeixint del terra mirant a banda i banda amb ulls desorbitats preguntant-se per què collons ha hagut de néixer gallina.

Els participants es tapen els ulls amb un mocador, s'armen amb un bastó, se'ls fa giravoltar perquè perdin el sentit de l'equilibri i l'orientació i finalment comença la pluja de cops a l'aire per tal de rebentar-li el cap a la gallina. Qui ho aconsegueix se la queda de premi i se'n fa una escudella... amb ají, si cal.

Però us equivoqueu si penseu que escric això per qüestionar el joc. Potser sí que és cert que faria falta un àrbitre que vestís una camisa de ratlles blanques i negres que cridés touché i extengués els braços donant el joc per finalitzat quan hi hagués el primer contacte.

Però realment volia comentar un escrit que vaig llegir sobre el tema que em va fer riure de mala manera. Senzillament deia:

"Es un juego de competencia y el animal está en el centro de atención, pero no compite".

Una genialitat.

il·legalitza que il·legalitzaràs

Avui he llegit astorat una noticia referent al País Basc. Aquest n'és un extret:
"Ibarretxe y los representantes socialistas están acusados de cooperación en un delito de desobediencia por reunirse durante la tregua de ETA con la formación ilegalizada Batasuna, cuya delegación estaba encabezada por Arnaldo Otegi, Juan José Petrikoena, Pernando Barrena, Rufino Etxeberría y Olatz Dañobeitia, también encausados".

O sigui, que estan jutjant a l'Ibarretx per reunir-se amb l'Otegi. I per què no jutgen l'Otegi per ser ell mateix?
A més, hi ha molts més delictes que se li poden imputar:

• si es fot un pet, per possessió d'artefactes explosius.
• si va a comprar el pa i demana: "una barra de pan", per amenaces terroristes (hem de recordar que la paraula "pan" també indica el so que faria un tret de pistola).
• si parla, per enaltiment al terrorisme (perquè el basc sona molt raro i segur que no porta bones intencions -gràcies, Govern, per fer-nos veure la llum amb l'equació basc=terrorisme).
• si respira, per malversació de recursos.
• si existeix, per existir, ja que la Llei de Partits diu que s'hauria de dissoldre. Aquesta Llei és la Pera, tu!

Ulls del més enllà

El creient més fervorós només deixarà de creure en Déu

quan Déu baixi del cel i digui: "ho sento; no existeixo"

(tingui el nom que tingui: Déu, Alà o Jahvé -i d'altres-)

Oda als responsables de Recursos Humans

Oh, amics recurrents,
admirats sou per vostra tasca
qui amb vosaltres pogués garlar,
qui amb vosaltres pogués fixar-se.

que en sou d'humans, de debò,
que en sou de recursos pels altres
sou la raó pels companys
d'obrir els ulls als matins
com també... necessaris-per-buscar-personal-qualificat-pel-lloc-x-en-la-mesura-que-s'escaigui.

Curso i recurso, no me'n sé estar,
us observo amb fruïció,
sou els meus Déus, sou el meu sostre!
responsables de recursos humans sou genials,
us estimo,
vull un fill vostre!

Bartolomeus i Baldomeros

Hi ha paraules amb un origen etimològic curiós. És el cas de bàrtols (no acceptat per l'IEC però si d'ús freqüent al carrer, com per exemple: "agafa el bàrtols i marxem d'aquí, nano").

La paraula prové del castellà bártulos i sembla que nasqué en referència als llibres escrits per Bartolo de Sassoferrato, famós jurista italià que visqué al segle XIV. El llegat que deixà Sassoferrato en morir fou una extensa obra jurídica que esdevingué una eina de consulta imprescindible pels estudiants universitaris de segles posteriors. En acabar les classes els estudiants comentaven entre ells: "recoge tus bártulos", en referencia a tots els llibres de Bartolo de Sassoferrato que estaven utilitzant. I d'aquí naixé l'ús de tal paraula per definir el conjunt d'estris d'ús cotidià propis d'una activitat concreta.

En aquest espai voldria reivindicar una paraula similar. Concretament BALDOS, inexistent a l'IEC (i tampoc utilitzada per la majoria de ciutadans catalans), però que té una sonoritat tan preciosa que hauria de ser admesa. L'origen no és clar però sembla ser que provendria d'un tal Baldomero que possiblement anava fumat tot el dia i que no n'encertava ni una; aquestes eren algunes de les seves característiques: mala memòria, patositat, capacitat per liar-la parda, inutilitat. Una desferra humana, vaja. Per tant, el significat de baldo no seria altre que algú que compleix aquests requisits o que en algún moment obra de tal manera.

Per tant amics, no oblideu aquest mot. És més, useu-lo i feu-lo extendre. En Baldomero, si és que va existir, segur que us ho agrairia.

El forat de la vergonya

Avui parlaré només d'estètica. No em ve de gust furgar entre els perquès. Únicament d'estètica.

Concretament em vull referir a tot allò que fa mal als ulls, que horroritza l'ànima, com si algú ratllés un plat amb una forquilla a la teva orella, com si pressionessis amb l'ungla un totxo polsós, amb el dit vertical, i l'ungla que fa nyeeec, nyiiiic... i se t'erissen els pèls de l'espinada.

Doncs aquesta sensació d'angoixa la vaig patir abans d'ahir passejant pels carrers del barri de Sant Pere, carrers recollits, harmònics, que emanen Història, vius.

I de sobte tombo a l'esquerra i em trobo en un espai d'edificacions amb pretensions d'angulosa modernitat, de ciment armat que em somriu dient-me "sóc el futur, no en tens ni idea", de parets verticals que m'engulleixen, i es forma el buit i s'abalança sobre meu i deixa de ser buit per convertir-se en un "ple de no res".

El Forat de la Vergonya s'ha carregat un barri humà per convertir-lo en un barri humà amb un tumor.
Ja sé que tothom hi està d'acord però a vegades cal dir les coses per treure's un pes de sobre.
Buuuuuf...
Fatto
I amb aquestes crítiques a l'arquitectura moderna i sobretot al "Forat" tanquem la parada per avui. I això que només estic parlant de la seva estètica...

Això jo no ho he dit així

Com que el temps és or he emprès l'àrdua tasca de deambular per internet fent el gos. I quina gran sorpresa ha estat trobar-me a mi mateix.

Resulta que fa uns anys vaig gaudir d'una beca Leonardo a Itàlia i en tornar a la ciutat comtal una amiga va insistir perquè fes una xerrada sobre el tema en un casal de barri, on van assistir... crec que dos persones? bé, potser eren tres, no ho sé.

Però això és el de menys perquè de fet va ser molt entretingut. El problema és que precisament també hi havia una noia voluntaria (crec que italiana) que es dedicava a organitzar coses, que es va prendre la llibertat de fer un resum del que vaig dir i penjar-ho a interné, això sí, en un lloc oficial. I m'he trobat a mi mateix, en un text escrit en primera persona, en castellà (que tampoc no hi tinc cap problema ja que quan vaig estar a Sudamèrica també vaig escriure i penjar quelcom a interné en aquesta llengua), dient unes gilipollades increïbles.

Tot el que s'exposa en el resum és cert. Però jo mai de la vida no escriuria res de forma tan sotragada, previsible y candyniana; és a dir, a l'estil de la famosa serie animada Candy Candy. Hagués estat més addient adjuntar una imatge de la Candy però al final m'he decantat per Epi i Blas.

Moralitat: la gent fot el que li rota.

Òbviament, el primer

Escric i reescric i tot ja s'ha dit. Tanmateix la ruleta segueix girant i avui s'ha parat en el número zero.

Per tant, avui és un dia com qualsevol altre per seguir i començar alhora a.

Per tant, avui és.

Per tant, m'assec, em rasco el lòbul dret de l'orella i penso que probablement demà també serà, em mossego la part inferior del llavi, s'humiteja, miro les lletres del teclat de l'ordinador i em fixo sobretot amb les de la fila superior. Concretament amb tres. Amb la lletra e, amb la y i amb la p.

Teclejo primer la del mig, amb un saltiró em desplaço cap a l'esquerra i com un llamp arribo a l'altre extrem i escric: yep

O millor dit: yep!

Que vol dir salut o salutacions,

...i ja està.