Pels amics juristes

Acabo de llegir el següent al diari ElPaís digital:

"La Audiencia confirma que Garzón es incompetente para investigar los crímenes de la Guerra Civil y el franquismo.
La reunión se ha resuelto con 14 votos a favor y tres en contra... Los 17 magistrados que componen la Sala han resuelto así, tras más de cuatro horas de reunión..."

No parlaré del contingut de la notícia sinó del què entraña. Ja fa temps que volia parlar d'aquest tema, sobretot després del seguit de recusacions i recontrarecusacions respecte l'Estatut català entre jutges conservadors i progressistes.
La pregunta és: Què significa tanta votació?

Hi ha 14 jutges a favor de que el Garzón deixi d'investigar i 3 que creuen que hauria de seguir. És a dir, i si no ho he entès malament, cada jutge aplica el seu criteri (basant-se en la Llei) i decideix si l'acció és correcta o incorrecta. Perdó, he dit criteri? És a dir, tots els totxacos de llibres de dret serveixen per alguna cosa? i si tot es redueix al criteri personal d'un subjecte, per què cal que aquests llibres siguin tan totxos i específics? Per què no foten un resum? Total, al final impera el criteri personal, no?

Però tornant als jutges i a la meva idea desorbitada que haurien de coincidir sempre:
Si divergeixen significa que la justicia no és objectiva.
Si la justícia no és objectiva significa que la justícia no és justa.
I això significa irreparablement que vivim en una societat imperfecta, cosa que tots ja sabíem.

A mi el que em resulta més escandalós és un sistema de votacions entre jutges, que potser és molt democràtic però no per això més just, i que l'única implicació que té és que posa al descobert la imperfecció del sistema de forma devastadora. I també de la justícia.

Conte per anar a dormir

Les onades del mar acariciaven les roques i la remor compacta de la seva presència marcava el compàs de la nit. Un cranc desconfiat treia el cap del seu cau protegit per les pinces alhora que s’omplia la boca de petites bombolles salivoses, una darrera l’altra, una darrera l’altra, per desfer-se de tota la sal acumulada. La lluna s’alçava lentament per darrera del penyasegat.
I jo, assegut al meu banc de fusta, veia impassible com mica en mica també se m’il·luminava tènuement part de la cara, cada cop més, en forma de mitja lluna.

Vaig intentar recordar cap a quina part de l’esfera celeste quedava la constel·lació d’Orió però no hi va haver forma de trobar-la i ni tansols de poder aventurar una posició hipotètica.
Havies marxat ja feia estona, la casa estava buida i jo seia embolcallat per la nit i per la meva jaqueta –que era negra- sense quasi poder distingir si estava exhalant un baf fred o si es tractava del fum d’un cigarret ensopit.
Vaig pensar en el color de la teva jaqueta –era verd fosca- i en com voldria que estiguessis asseguda al meu costat, colze contra colze, compartint els nostres bafs freds i comprenent que efectivament, eren bafs.

Aquell era el meu desig de solitari enmig de la nit assegut en el banc de fusta de fora de casa, contemplant el firmament i l’oceà a la vegada.
No sabia quan temps havia passat però estava disposat a perdre els sentits per trobar la veritat del moment. Res no tenia importancia. Tant la constel·lació d’Orió com els crancs de mar tenien el mateix sabor de nit.
Vaig ensumar les pedres i la sorra, vaig escoltar el fred, vaig veure passar el món i em vaig beure les estrelles, l’escuma de les onades que trencaven distants i el pensament de tenir-te a la vora.
De sobte, em vas posar les mans a les espatlles, prement-me càlidament amb els dits per senyalar-me la teva presència, com la remor compacta de les onades.

.

La familia creix

Aquest és el nostre nou company de pis. La Sherpa.

.

.

A la romana

Uns segons de records bolonyesos. Allí, a Bolonya, vaig assistir a un gran concert de Cristina Donà, a la periferia, més enllà de la tangenziale. L'altre dia, tot escoltant-la de nou en un CD, vaig sentir part d'un tema que voldria reproduir aquí i ara:

.

Hai sprecato

l’occasione per dimostrare

che io ho torto e tu ragione.

.

Aquestes línies van dedicades a la Sra. Nieto, de Roma, la qual molt probablement mai no llegirà aquestes línies però tant li fa.

La veritable naturalesa de la ment humana

La ment és poderosa però alhora inexplicable. Des dels origens de la humanitat ha estat així.

En aquest sentit, he buscat, burxat i bumburiejat per descobrir-ne els seus mecanismes més intrínsecs, els seus secrets, la seva mel més dolça amagada en les profunditats del cerebel.

I avui ha estat el gran dia. Avui tot ha canviat. Finalment he vist la llum per llegir les ments d'altri. O millor dit; per dirigir-les!

Però anem per parts. Començaré explicant que des de la meva més tendra adolescència vaig creure que existien éssers o entitats superiors que ens podien llegir el pensament. El meu únic objectiu, desemmascarar-les. Així, quan sortint de l'escola agafava l'autobús per tornar a casa, em fixava amb algú sense treure-li l'ull de sobre i li deia mentalment:

"sé que em pots sentir, desgraciat. Mira'm! vinga! mira'm! que potser et penses que no sé que saps que sé? no et facis pregar perquè t'he descobert! a poc a poc... vinga... gira el cap i mira'm!..."

Mai ningú no es va girar. Però tots aquests fracassos no em van fer perdre la fe en la meva creença. Mica en mica vaig anar canviant de mètode i vaig procurar no ser tan incisiu. La clau, no intentar parlar mentalment amb un altre cervell ja que aquest se sentia cohibit i feia veure que no em percebia.

Tornant a la meva gran descoberta de la qual òbviament no en desvetllaré el mètode ja que seria molt idiota per part meva desxifrar-la en aquest blog tan minoritari (encara que potser algún dia vendré la primicia a la revista Science), puc dir-ne el següent: es tracta d'intentar contactar amb les entitats cerebrals dels altres humanoides negativament. Aquestes, volent fer veure que no ens detecten obraran en sentit contrari, cosa que ens permetrà descobrir-les.

Ho exemplificaré:

Caminant amb rapidesa pel carrer et trobes a un vianant que camina just davant teu per la mateixa vorera en el mateix sentit però més lentament. Et desvies uns graus per sobrepassar-lo pel seu costat, l'avances i aquí s'acaba la història.

Però ai!

Hi ha cops que penses "espero que aquest tipus no canvïi de direcció sorpressivament i just en el moment que l'estigui avançant deixi de caminar en línia recta i viri lleument cap a la dreta començant a caminar en diagonal per la vorera vés a saber per què, fent que irremeiablement topi amb ell".

Només cal caminar ràpid, focalitzar un transeunt empanat, intentar avançar-lo per algún cantó (indiferentment) i aquest, havent percebut l'energia del vostre cervell que està pensant "tiu, segueix recte", farà just el contrari i se us fotrà a sobre quan l'estigueu sobrepassant.

Mai no falla. El món està ple de vianants que se us creuen just al moment precís sense motiu aparent. Per què?

Per no ser descoberts... (mira que en són de rebuscades les ments humanes)...

A dia d'avui

El dia de demà podria ser el començament d'un nou gran període, d'una nova era. El canvi és possible.

Encara que probablement la caixa que conté les agulles d'estendre roba seguirà estant mig buida, l'encenedor blanc que fa dos setmanes que no-sé-perquè està al costat del mouse seguirà allí impertèrrit i la planta del "model" potus que penja de les estanteries continuarà dessecant-se i oblidada per tothom només alleujada quan un servidor se'n recordi.

(qui en un principi hagi pensat que parlava de política s'ha equivocat)