Conte per anar a dormir

Les onades del mar acariciaven les roques i la remor compacta de la seva presència marcava el compàs de la nit. Un cranc desconfiat treia el cap del seu cau protegit per les pinces alhora que s’omplia la boca de petites bombolles salivoses, una darrera l’altra, una darrera l’altra, per desfer-se de tota la sal acumulada. La lluna s’alçava lentament per darrera del penyasegat.
I jo, assegut al meu banc de fusta, veia impassible com mica en mica també se m’il·luminava tènuement part de la cara, cada cop més, en forma de mitja lluna.

Vaig intentar recordar cap a quina part de l’esfera celeste quedava la constel·lació d’Orió però no hi va haver forma de trobar-la i ni tansols de poder aventurar una posició hipotètica.
Havies marxat ja feia estona, la casa estava buida i jo seia embolcallat per la nit i per la meva jaqueta –que era negra- sense quasi poder distingir si estava exhalant un baf fred o si es tractava del fum d’un cigarret ensopit.
Vaig pensar en el color de la teva jaqueta –era verd fosca- i en com voldria que estiguessis asseguda al meu costat, colze contra colze, compartint els nostres bafs freds i comprenent que efectivament, eren bafs.

Aquell era el meu desig de solitari enmig de la nit assegut en el banc de fusta de fora de casa, contemplant el firmament i l’oceà a la vegada.
No sabia quan temps havia passat però estava disposat a perdre els sentits per trobar la veritat del moment. Res no tenia importancia. Tant la constel·lació d’Orió com els crancs de mar tenien el mateix sabor de nit.
Vaig ensumar les pedres i la sorra, vaig escoltar el fred, vaig veure passar el món i em vaig beure les estrelles, l’escuma de les onades que trencaven distants i el pensament de tenir-te a la vora.
De sobte, em vas posar les mans a les espatlles, prement-me càlidament amb els dits per senyalar-me la teva presència, com la remor compacta de les onades.

.