Cuenca vs Guantánamo

Acabo de llegir una notícia on el Cheney (no anteposo la paraula "senyor" perquè no s'ho mereix) ha assegurat que: la prisión militar no "debería cerrarse", al mismo tiempo que ha defendido la técnica de interrogación de la asfixia simulada.

Es veu que aquesta gent després de 250 anys encara no han après que la tortura no és un bon instrument per obtenir la veritat.

Li haurem de regalar al Cheney el llibre "El Crimen de Cuenca". Suposo que ja us podeu imaginar la trama, no?

A principis del segle XX a un poblet de Cuenca, 1 desaparegut (un tiu una mica curtet, això sí), 2 sospitosos que són arrestats, tortures, declaració de culpabilitat... i 20 anys a la presó. I un dia com avui, el curtet desaparegut reapareix. Potser se n'havia anat a caçar bolets...

Per tant Cheney, a llegir més, que la tortura no és la solució i sí la cultura. A més, Cuenca no queda tan lluny de Guantánamo.

Això no és política

Avui he llegit a la premsa: "el PP no acudirá a ningún órgano presidido por Pedro Castro".

La polèmica va sorgir quan Castro, president de la FEMP (Federació Espanyola de Municipis i Provincies) va dir durant un meeting: "¿Por qué hay tanto tonto de los cojones que todavía vota a la derecha?".

Pregunta retòrica bastant inicisiva, cal dir-ho. És cert que la classe política es caracteritza per haver dir el que creu que tothom vol sentir i haver d'estar sempre llepant al cul tant a simpatitzants com a adversaris polítics o, en definitiva, a la societat civil. Per tant, sota aquest punt de vista, el senyor Pedro Castro la va cagar. Per tant, assumir els fets, demanar disculpes i "adiós muy buenas".

Però, està clar que la dreta no vol deixar-ho passar per alt i ara diuen que no assistiran a cap acte ni formaran part de cap òrgan on aquest senyor malparlat hi sigui present.

Els peperus estan ofesos, no accepten les disculpes i estan exigint que el Castro dimiteixi.

Doncs sabeu què crec? Que se'n vagin a prendre pel sac i que no hi assisteixin. Estem farts de tota aquesta gentussa que té com a premissa una suposada rectitud moral, éssers superiors que tenen la veritat suprema de les coses. Amics de dretes, si sou tan bons cristians sabreu que la Biblia diu que "cal saber perdonar". Per tant, res de bons cristians; més aviat, bons farsants.

Si tots els peperus que han dit gilipollades (començant pel Fraga que va dir que s'haurien de penjar tots els nacionalistes -per tant, ell el primer-) haguessin dimitit no hauríem sofert el seu govern ni dos dies

Sociates, per un cop heu fet bé de no baixar-vos els pantalons. Que els peperus segueixin renegant i si no volen acudir a cap organ de representació on hi hagi en Castro, doncs que no hi acudeixin. Més tranquils.

Loteria de Nadal

Passo per un carrer qualsevol i veig un grup de gent acumulada davant d'un petit establiment, amuntegats irregularment en forma de cua oblonga. En el vidre de l'aparador es mostra amb orgull un cartell on s'explica que l'any passat van repartir algun premi de la Loteria de Nadal.

I em pregunto: per què la gent hi va a comprar?

Si les possibilitats de repartir la grossa de Nadal són molt baixes, repartir-la dos anys seguits és quasi impossible.

Això té una explicació estadística molt senzilla que es diu probabilitat combinada. Per fer-ho senzill posaré un exemple:

.

La probabilitat que l'Espanyol guanyi un partit és baixa, sigui contra qui sigui. Suposem que guanya. La jornada següent juga contra el mateix equip (en principi la probabilitat seria la mateixa). I és veritat, té igualment les mateixes possibilitats de guanyar. I guanya! I suposem encara que tornen a jugar la següent setmana. Les possibilitats de guanyar són les mateixes. Poden guanyar també.

Però si es mira en una perspectiva general veurem que les probabilitats que l'Espanyol guanyi tres partits seguits són quasi nul·les. Cal ser realista. Estadísticament és cert i els números ens donen la raó (encara que aquí hi juguen molts factors com quins jugadors juguen, contra qui juguen, a on es juga, què es juga, etc...).

En aquest exemple el que vull dir és que no entenc perquè la gent va a fer cua en un kiosk on l'any anterior ja s'ha venut la grossa o un premi important de la Loteria de Nadal. Les probabilitats de guanyar, encara que poques, són exponencialment majors si es compra la butlleta al kiosk del costat (òbviament aquí hi ha molts factors a tenir en compte, com per exemple que el kiosk guanyador vendrà molts més números precisament perquè tindrà molts més compradors, cosa que farà augmentar en certa manera les probablilitats que aquest kiosk torni a repartir algún premi, encara que no gaires més i, per altra banda, un jugador que compri a aquest kiosk guanyador, tindrà també menys probabilitats de guanyar precisament per això, perquè el kiosk està venent molts més números i relativament té menys opcions. El kiosk augmentarà lleument les probabilitats de repartir un número guanyador, però sempre en detriment del jugador, que en tindrà moltes més de NO guanyar.

Per resumir i a grosso modo, és impossible que un kiosk reparteixi la grossa (o altres premis imprortants) dos anys seguits -no m'he documentat però posaria la mà al foc que no ha passat mai-. Només la Bruixa d'Or cada any reparteix algun premi important però perquè ven la majoria de números, i aquí la probabilitat combinada no hi juga gaire -i per tant jugar allí és com fer-ho a qualsevol altre kiosk normal-.

Però el més divertit. Els humans sempre comprem la Loteria allí on toca més...

Mira que en som de burros els humans.

Pels amics juristes

Acabo de llegir el següent al diari ElPaís digital:

"La Audiencia confirma que Garzón es incompetente para investigar los crímenes de la Guerra Civil y el franquismo.
La reunión se ha resuelto con 14 votos a favor y tres en contra... Los 17 magistrados que componen la Sala han resuelto así, tras más de cuatro horas de reunión..."

No parlaré del contingut de la notícia sinó del què entraña. Ja fa temps que volia parlar d'aquest tema, sobretot després del seguit de recusacions i recontrarecusacions respecte l'Estatut català entre jutges conservadors i progressistes.
La pregunta és: Què significa tanta votació?

Hi ha 14 jutges a favor de que el Garzón deixi d'investigar i 3 que creuen que hauria de seguir. És a dir, i si no ho he entès malament, cada jutge aplica el seu criteri (basant-se en la Llei) i decideix si l'acció és correcta o incorrecta. Perdó, he dit criteri? És a dir, tots els totxacos de llibres de dret serveixen per alguna cosa? i si tot es redueix al criteri personal d'un subjecte, per què cal que aquests llibres siguin tan totxos i específics? Per què no foten un resum? Total, al final impera el criteri personal, no?

Però tornant als jutges i a la meva idea desorbitada que haurien de coincidir sempre:
Si divergeixen significa que la justicia no és objectiva.
Si la justícia no és objectiva significa que la justícia no és justa.
I això significa irreparablement que vivim en una societat imperfecta, cosa que tots ja sabíem.

A mi el que em resulta més escandalós és un sistema de votacions entre jutges, que potser és molt democràtic però no per això més just, i que l'única implicació que té és que posa al descobert la imperfecció del sistema de forma devastadora. I també de la justícia.

Conte per anar a dormir

Les onades del mar acariciaven les roques i la remor compacta de la seva presència marcava el compàs de la nit. Un cranc desconfiat treia el cap del seu cau protegit per les pinces alhora que s’omplia la boca de petites bombolles salivoses, una darrera l’altra, una darrera l’altra, per desfer-se de tota la sal acumulada. La lluna s’alçava lentament per darrera del penyasegat.
I jo, assegut al meu banc de fusta, veia impassible com mica en mica també se m’il·luminava tènuement part de la cara, cada cop més, en forma de mitja lluna.

Vaig intentar recordar cap a quina part de l’esfera celeste quedava la constel·lació d’Orió però no hi va haver forma de trobar-la i ni tansols de poder aventurar una posició hipotètica.
Havies marxat ja feia estona, la casa estava buida i jo seia embolcallat per la nit i per la meva jaqueta –que era negra- sense quasi poder distingir si estava exhalant un baf fred o si es tractava del fum d’un cigarret ensopit.
Vaig pensar en el color de la teva jaqueta –era verd fosca- i en com voldria que estiguessis asseguda al meu costat, colze contra colze, compartint els nostres bafs freds i comprenent que efectivament, eren bafs.

Aquell era el meu desig de solitari enmig de la nit assegut en el banc de fusta de fora de casa, contemplant el firmament i l’oceà a la vegada.
No sabia quan temps havia passat però estava disposat a perdre els sentits per trobar la veritat del moment. Res no tenia importancia. Tant la constel·lació d’Orió com els crancs de mar tenien el mateix sabor de nit.
Vaig ensumar les pedres i la sorra, vaig escoltar el fred, vaig veure passar el món i em vaig beure les estrelles, l’escuma de les onades que trencaven distants i el pensament de tenir-te a la vora.
De sobte, em vas posar les mans a les espatlles, prement-me càlidament amb els dits per senyalar-me la teva presència, com la remor compacta de les onades.

.

La familia creix

Aquest és el nostre nou company de pis. La Sherpa.

.

.

A la romana

Uns segons de records bolonyesos. Allí, a Bolonya, vaig assistir a un gran concert de Cristina Donà, a la periferia, més enllà de la tangenziale. L'altre dia, tot escoltant-la de nou en un CD, vaig sentir part d'un tema que voldria reproduir aquí i ara:

.

Hai sprecato

l’occasione per dimostrare

che io ho torto e tu ragione.

.

Aquestes línies van dedicades a la Sra. Nieto, de Roma, la qual molt probablement mai no llegirà aquestes línies però tant li fa.

La veritable naturalesa de la ment humana

La ment és poderosa però alhora inexplicable. Des dels origens de la humanitat ha estat així.

En aquest sentit, he buscat, burxat i bumburiejat per descobrir-ne els seus mecanismes més intrínsecs, els seus secrets, la seva mel més dolça amagada en les profunditats del cerebel.

I avui ha estat el gran dia. Avui tot ha canviat. Finalment he vist la llum per llegir les ments d'altri. O millor dit; per dirigir-les!

Però anem per parts. Començaré explicant que des de la meva més tendra adolescència vaig creure que existien éssers o entitats superiors que ens podien llegir el pensament. El meu únic objectiu, desemmascarar-les. Així, quan sortint de l'escola agafava l'autobús per tornar a casa, em fixava amb algú sense treure-li l'ull de sobre i li deia mentalment:

"sé que em pots sentir, desgraciat. Mira'm! vinga! mira'm! que potser et penses que no sé que saps que sé? no et facis pregar perquè t'he descobert! a poc a poc... vinga... gira el cap i mira'm!..."

Mai ningú no es va girar. Però tots aquests fracassos no em van fer perdre la fe en la meva creença. Mica en mica vaig anar canviant de mètode i vaig procurar no ser tan incisiu. La clau, no intentar parlar mentalment amb un altre cervell ja que aquest se sentia cohibit i feia veure que no em percebia.

Tornant a la meva gran descoberta de la qual òbviament no en desvetllaré el mètode ja que seria molt idiota per part meva desxifrar-la en aquest blog tan minoritari (encara que potser algún dia vendré la primicia a la revista Science), puc dir-ne el següent: es tracta d'intentar contactar amb les entitats cerebrals dels altres humanoides negativament. Aquestes, volent fer veure que no ens detecten obraran en sentit contrari, cosa que ens permetrà descobrir-les.

Ho exemplificaré:

Caminant amb rapidesa pel carrer et trobes a un vianant que camina just davant teu per la mateixa vorera en el mateix sentit però més lentament. Et desvies uns graus per sobrepassar-lo pel seu costat, l'avances i aquí s'acaba la història.

Però ai!

Hi ha cops que penses "espero que aquest tipus no canvïi de direcció sorpressivament i just en el moment que l'estigui avançant deixi de caminar en línia recta i viri lleument cap a la dreta començant a caminar en diagonal per la vorera vés a saber per què, fent que irremeiablement topi amb ell".

Només cal caminar ràpid, focalitzar un transeunt empanat, intentar avançar-lo per algún cantó (indiferentment) i aquest, havent percebut l'energia del vostre cervell que està pensant "tiu, segueix recte", farà just el contrari i se us fotrà a sobre quan l'estigueu sobrepassant.

Mai no falla. El món està ple de vianants que se us creuen just al moment precís sense motiu aparent. Per què?

Per no ser descoberts... (mira que en són de rebuscades les ments humanes)...

A dia d'avui

El dia de demà podria ser el començament d'un nou gran període, d'una nova era. El canvi és possible.

Encara que probablement la caixa que conté les agulles d'estendre roba seguirà estant mig buida, l'encenedor blanc que fa dos setmanes que no-sé-perquè està al costat del mouse seguirà allí impertèrrit i la planta del "model" potus que penja de les estanteries continuarà dessecant-se i oblidada per tothom només alleujada quan un servidor se'n recordi.

(qui en un principi hagi pensat que parlava de política s'ha equivocat)

La música i la vida

Vetllada inoblidable a Sao Paulo, feijoada i música brasilenya en directe. Una delícia. Gràcies Fabiola per ser la nostra amfitriona.

I si clickeu sobre el títol d'aquest mateix post "la música i la vida" veureu un vídeo al qual vaig afegir música i vaig penjar al LLutup. També em reporta a lloc llunyans i "màgics"(vídeo només visible per aquells que hagin llegit això)

Crítica a la realitat pura (uncensured)

L'altre dia estava parlant amb algú sobre ves-a-saber-què i vaig arribar a la conclusió que l'error més greu de la meva vida ha estat no afiliar-me mai a cap partit polític.

És evident que em refereixo a qualsevol partit que remeni mínimament les cireres. A dia d'avui ja tindria algún càrrec inútil i podria estar rascant-me els collons ben tranquil assegut en el meu sofà.

Com a mínim no hauria de suportar estúpides entrevistes on es reclama la mà d'obra d'algún gilipolles que hagi fet Sociologia o que estigui estudiant llicenciatures afins. L'última cosa que voldria al món és ser l'obstacle d'algún pobre estudiant que es quedés sense la seva merda de feina de mitja jornada. Encara que potser estic pecant d'ambició i d'egocentrisme i això encara ho voldria menys.

Estic fart dels paràmetres establerts que es consideren positius i dels paràmetres establerts que es consideren negatius, de sentir que estic exercint de puta barata cada cop que em rebaixo a dir tot aquests munt de gilipollades predeterminades, de l'acceptació social d'aquest fet, de la farsa que s'estableix entre un tu i un altre tu, de la socialització deshumanitzadora. Però el pitjor: que els dos siguem conscients d'aquesta farsa.

Però no passa res companys. Ja m'ha passat la neura. De moment seguiré la pauta que bé marca el grup "ilegales" amb la següent lletra (oju! les frases estan desordenades i adaptades al meu gust):

"He decidido comportarme

y callarme las verdades,

sonreir a los idiotas

contestar preguntas tontas,

sin casi anestesiarme.

Estoy decidido a mongolizarme"

Crec que acabaré muntant un banc. És perfecte. Només cal seguir el sistema, fer un somriure i especular amb la pasta dels altres... Amb aquesta crítica a la realitat pura acabaríem per avui. És una pena marxar d'aquesta manera tan banal però demà m'espera una sessió de sodomia en primer ordre i haig d'anar-hi descansat.

PD: Sento haver ofès la sensibilitat dels sensibles. Ho sento també pels tres homenets d'aquí dalt que se'n van enfadats amb mi perquè demà també tenen una entrevista.

La gallina enterrada

Avui m'agradaria comentar un joc molt peculiar que es practica en algunes comunitats andines.

Consisteix en fotre una garrotada al cap d'una gallina que prèviament s'ha enterrat en vida fins al coll, això sí, amb delicadesa. Per tant, l'imatge que cal tenir present és un cap de gallina sobreeixint del terra mirant a banda i banda amb ulls desorbitats preguntant-se per què collons ha hagut de néixer gallina.

Els participants es tapen els ulls amb un mocador, s'armen amb un bastó, se'ls fa giravoltar perquè perdin el sentit de l'equilibri i l'orientació i finalment comença la pluja de cops a l'aire per tal de rebentar-li el cap a la gallina. Qui ho aconsegueix se la queda de premi i se'n fa una escudella... amb ají, si cal.

Però us equivoqueu si penseu que escric això per qüestionar el joc. Potser sí que és cert que faria falta un àrbitre que vestís una camisa de ratlles blanques i negres que cridés touché i extengués els braços donant el joc per finalitzat quan hi hagués el primer contacte.

Però realment volia comentar un escrit que vaig llegir sobre el tema que em va fer riure de mala manera. Senzillament deia:

"Es un juego de competencia y el animal está en el centro de atención, pero no compite".

Una genialitat.

il·legalitza que il·legalitzaràs

Avui he llegit astorat una noticia referent al País Basc. Aquest n'és un extret:
"Ibarretxe y los representantes socialistas están acusados de cooperación en un delito de desobediencia por reunirse durante la tregua de ETA con la formación ilegalizada Batasuna, cuya delegación estaba encabezada por Arnaldo Otegi, Juan José Petrikoena, Pernando Barrena, Rufino Etxeberría y Olatz Dañobeitia, también encausados".

O sigui, que estan jutjant a l'Ibarretx per reunir-se amb l'Otegi. I per què no jutgen l'Otegi per ser ell mateix?
A més, hi ha molts més delictes que se li poden imputar:

• si es fot un pet, per possessió d'artefactes explosius.
• si va a comprar el pa i demana: "una barra de pan", per amenaces terroristes (hem de recordar que la paraula "pan" també indica el so que faria un tret de pistola).
• si parla, per enaltiment al terrorisme (perquè el basc sona molt raro i segur que no porta bones intencions -gràcies, Govern, per fer-nos veure la llum amb l'equació basc=terrorisme).
• si respira, per malversació de recursos.
• si existeix, per existir, ja que la Llei de Partits diu que s'hauria de dissoldre. Aquesta Llei és la Pera, tu!

Ulls del més enllà

El creient més fervorós només deixarà de creure en Déu

quan Déu baixi del cel i digui: "ho sento; no existeixo"

(tingui el nom que tingui: Déu, Alà o Jahvé -i d'altres-)

Oda als responsables de Recursos Humans

Oh, amics recurrents,
admirats sou per vostra tasca
qui amb vosaltres pogués garlar,
qui amb vosaltres pogués fixar-se.

que en sou d'humans, de debò,
que en sou de recursos pels altres
sou la raó pels companys
d'obrir els ulls als matins
com també... necessaris-per-buscar-personal-qualificat-pel-lloc-x-en-la-mesura-que-s'escaigui.

Curso i recurso, no me'n sé estar,
us observo amb fruïció,
sou els meus Déus, sou el meu sostre!
responsables de recursos humans sou genials,
us estimo,
vull un fill vostre!

Bartolomeus i Baldomeros

Hi ha paraules amb un origen etimològic curiós. És el cas de bàrtols (no acceptat per l'IEC però si d'ús freqüent al carrer, com per exemple: "agafa el bàrtols i marxem d'aquí, nano").

La paraula prové del castellà bártulos i sembla que nasqué en referència als llibres escrits per Bartolo de Sassoferrato, famós jurista italià que visqué al segle XIV. El llegat que deixà Sassoferrato en morir fou una extensa obra jurídica que esdevingué una eina de consulta imprescindible pels estudiants universitaris de segles posteriors. En acabar les classes els estudiants comentaven entre ells: "recoge tus bártulos", en referencia a tots els llibres de Bartolo de Sassoferrato que estaven utilitzant. I d'aquí naixé l'ús de tal paraula per definir el conjunt d'estris d'ús cotidià propis d'una activitat concreta.

En aquest espai voldria reivindicar una paraula similar. Concretament BALDOS, inexistent a l'IEC (i tampoc utilitzada per la majoria de ciutadans catalans), però que té una sonoritat tan preciosa que hauria de ser admesa. L'origen no és clar però sembla ser que provendria d'un tal Baldomero que possiblement anava fumat tot el dia i que no n'encertava ni una; aquestes eren algunes de les seves característiques: mala memòria, patositat, capacitat per liar-la parda, inutilitat. Una desferra humana, vaja. Per tant, el significat de baldo no seria altre que algú que compleix aquests requisits o que en algún moment obra de tal manera.

Per tant amics, no oblideu aquest mot. És més, useu-lo i feu-lo extendre. En Baldomero, si és que va existir, segur que us ho agrairia.

El forat de la vergonya

Avui parlaré només d'estètica. No em ve de gust furgar entre els perquès. Únicament d'estètica.

Concretament em vull referir a tot allò que fa mal als ulls, que horroritza l'ànima, com si algú ratllés un plat amb una forquilla a la teva orella, com si pressionessis amb l'ungla un totxo polsós, amb el dit vertical, i l'ungla que fa nyeeec, nyiiiic... i se t'erissen els pèls de l'espinada.

Doncs aquesta sensació d'angoixa la vaig patir abans d'ahir passejant pels carrers del barri de Sant Pere, carrers recollits, harmònics, que emanen Història, vius.

I de sobte tombo a l'esquerra i em trobo en un espai d'edificacions amb pretensions d'angulosa modernitat, de ciment armat que em somriu dient-me "sóc el futur, no en tens ni idea", de parets verticals que m'engulleixen, i es forma el buit i s'abalança sobre meu i deixa de ser buit per convertir-se en un "ple de no res".

El Forat de la Vergonya s'ha carregat un barri humà per convertir-lo en un barri humà amb un tumor.
Ja sé que tothom hi està d'acord però a vegades cal dir les coses per treure's un pes de sobre.
Buuuuuf...
Fatto
I amb aquestes crítiques a l'arquitectura moderna i sobretot al "Forat" tanquem la parada per avui. I això que només estic parlant de la seva estètica...

Això jo no ho he dit així

Com que el temps és or he emprès l'àrdua tasca de deambular per internet fent el gos. I quina gran sorpresa ha estat trobar-me a mi mateix.

Resulta que fa uns anys vaig gaudir d'una beca Leonardo a Itàlia i en tornar a la ciutat comtal una amiga va insistir perquè fes una xerrada sobre el tema en un casal de barri, on van assistir... crec que dos persones? bé, potser eren tres, no ho sé.

Però això és el de menys perquè de fet va ser molt entretingut. El problema és que precisament també hi havia una noia voluntaria (crec que italiana) que es dedicava a organitzar coses, que es va prendre la llibertat de fer un resum del que vaig dir i penjar-ho a interné, això sí, en un lloc oficial. I m'he trobat a mi mateix, en un text escrit en primera persona, en castellà (que tampoc no hi tinc cap problema ja que quan vaig estar a Sudamèrica també vaig escriure i penjar quelcom a interné en aquesta llengua), dient unes gilipollades increïbles.

Tot el que s'exposa en el resum és cert. Però jo mai de la vida no escriuria res de forma tan sotragada, previsible y candyniana; és a dir, a l'estil de la famosa serie animada Candy Candy. Hagués estat més addient adjuntar una imatge de la Candy però al final m'he decantat per Epi i Blas.

Moralitat: la gent fot el que li rota.

Òbviament, el primer

Escric i reescric i tot ja s'ha dit. Tanmateix la ruleta segueix girant i avui s'ha parat en el número zero.

Per tant, avui és un dia com qualsevol altre per seguir i començar alhora a.

Per tant, avui és.

Per tant, m'assec, em rasco el lòbul dret de l'orella i penso que probablement demà també serà, em mossego la part inferior del llavi, s'humiteja, miro les lletres del teclat de l'ordinador i em fixo sobretot amb les de la fila superior. Concretament amb tres. Amb la lletra e, amb la y i amb la p.

Teclejo primer la del mig, amb un saltiró em desplaço cap a l'esquerra i com un llamp arribo a l'altre extrem i escric: yep

O millor dit: yep!

Que vol dir salut o salutacions,

...i ja està.